Nautilus, espai de Lectura

 Quan un cómic cau a les teves mans primer observes la portada, després passes la mà per sobre, com un acte reflex de comprovació (sí, és real!) i, finalment, l'obres. Aquí és quan tens la primera impressió i, com tothom sap, la primera impressió és important.

Sarà Servito era per mi una incògnita, ja que no havia llegit mai a l'autora, Laura, anteriorment. La primera impressió va ser un record als mosaics històrics, en aquest cas, venecians. Però les primeres impressions no sempre són certes. En aquest cas, Sarà Servito és un enorme fresc venecià trossejat i adaptat al llenguatge del còmic. 

Venècia s'enfonsa igual que s'enfonsen els personatges d'aquesta història. Una ciutat que veu el seu declivi a través dels ulls de Marina que, com diu un dels personatges, "una puta que llegeix Epicur". I, em deman jo, i per què no? Pintora de dia, cortesana de nit en un joc de màscares on res pareix el que és i està condemnat a la destrucció. Només sobreviu l'hedonisme.

Aquest hedonisme es veu reflectit en la línia sensual que utilitza la dibuixant Laura i que es manté també en aquesta obra. Una història de crims, suspens i erotisme que tot passa molt ràpid, la història d'uns habitants de Venècia com la part d'un tot que es desmorona.

ARQUEOLOGIA DEL CÒMIC: LA REVISTA TRINCA (1970-1973)

Miquel Coll

Encara record quan era un nin de 7 anys i vaig llegir per primera vegada "El miserere" de Carlos Giménez, una adaptació al còmic de la història de Gustavo Adolfo Becquer. Vaig estar dos dies sense dormir. També record que esperava amb ànsia les visites d'una amiga de la família que me solia comprar exemplars d'aquesta revista. I quan aquesta senyora me contava que l'hi havia demanat al quiosquer si la portada del número era pels atentats terroristes de Munich 1972 (era en Robinson Crusoe amb una entorxa!). Un bon dia s'acabaren les trincas, i me vaig passar a Vértice. Anys després, quan me vaig aficionar a 1984, Cimoc i altres revistes modernes, vaig tornar a pensar en Trinca. Crec que ha arribat el moment de recordar una mica a la millor revista de còmics espanyola dels 70 (i una de les millors d'Europa).

En el seu exemplar d'acomiad (el 65), l'editor ja comentava que Trinca era molt més reconeguda i apreciada a Europa que a Espanya. A dia d'avui, poca gent la recorda, i menys encara la reconeixen com el que va esser: la precursora de les excel·lents revistes dels 80 i un lloc de reunió dels millors dibuixants espanyols, on varen poder experimentar noves tendències amb quasi total llibertat.

I es que, llevat de algunes series de relleno per contentar a les autoritats (per exemple, "La pandilla Trinca"), la majoria son de una qualitat extraordinària i totalment asèptiques en la seva càrrega ideològica o, fins i tot, avançades per l'època. Així tenim l'excel·lent western "Manos Kelly", de Hernández Palacios, on el tractament del color es desllumbrant i molt superior, en tots sentits, al seu posterior "McCoy". Del mateix autor es la versió de "El Cid". També destaca Juan Arranz amb "El Libro de la Selva", adaptació del clàssic de Kipling i Víctor de la Fuente amb "Haxtur" i "Mathai-Dor". Amb un estil totalment pop ens desllumbra Miguel Calatayud amb "Peter Petrake" i "Los doce trabajos de Hércules", on, una vegada més, el tractament del color es espectacular. La ciència ficció es pressent des de els primers exemplar, amb series com "Andrómeda" (espectacular dibuix "setentero" de Guinovart) o "Las Màquinas", de Fernando Bayona. I finalment, el gran Alejandro Azpiri va dibuixar una sèrie de relats inoblidables, com "Apologo del niño marciano" (en una línea argumental similar al "Crónicas Marcianas" de Bradbury), o "Enviados de los Astros" (molt en la línea de "los dioses dels espacio" que Von Danyken va posar de moda els anys 70 i que posteriorment Kirby va fer servir a les seves històries de "Los Eternos" de Marvel).

Altres series tenien un caire més satíric i surrealista (com "Es que van como locos" i "Maremagnum" de Ventura i Nieto), i altres anaven dirigides directament a un públic més infantil ("Los Guerrilleros", de Andrade i Toledano). Del que no hi ha dubte es de que el nivell mitjà de les històries era molt alt.

Un altre factor a tenir en conte es que era la primera revista de còmics que es prenia amb serietat el mon del còmic, amb certes pretensions culturals. Es feien entrevistes als autors (propis i també estrangers), i es publicaven crítiques i assaigs sobre el mon de la historieta, el cinema i música. Record especialment l'homenatge de Esteban Maroto a Alex Raymond, a la seva mort a 1972. Es prenia molt en serio al lector i a les seves opinions, donant-l'hi la sensació de formar part d'una comunitat cultural, fet que actualment s'ha perdut.

Varies son les curiositats que es poden trobar a les seves pàgines. La primera paradoxa es que l'editava la editorial Doncel, l'editora oficial dels llibres del règim (per exemple, els llibres de text de "Formación del Espiritu Nacional"), i a pesar de tot va aconseguir ser innovadora i eludir la censura. També crida l'atenció trobar crítiques a Teddy Bautista (l'actual i molt criticat president de la SGAE) per la seva música "deshumanitzada". I veure a un joveníssim Rafel Vaquer (Johnny Roqueta) com a guanyador del concurs de còmic, al nº59 de abril de 1973

I la qüestió es: si era tan bona, perquè va desaparèixer? Es varen produir una sèrie de circumstàncies, entre elles que la revista mai no va tenir molta tirada perquè era bastant cara (lògic, dada la seva cuidada edició), una certa ineptitud de la seva direcció, que va provocar enfrontaments amb els dibuixants (com quan es va pretendre publicar la revista a altres països europeus sense pagar drets d'autor) i la primera crisis del petroli a 1972. En qualsevol cas, sempre ens queda el record d'unes històries excepcionals creades a un moment gens propici per la llibertat i creativitat.

LOS VENGADORES nº1, LA EDAD HEROICA

Brian Bendis, John Romita Jr.

Ed. Panini Comics, Febrer 2011

Després dels interminables crossovers que els darrers anys han caracteritzat la nostra editorial de super herois preferida, comença una nova època, anomenada genèricament "la edad heroica". En ella, es retorna a un concepte simple, entès d'una manera positiva: el bons son bons i el dolents son dolents! Dic que d'una manera positiva perquè en la meva opinió era clarament necessari simplificar l'univers marvel per tal de poder fer més llegibles les histories i recuperar el concepte lúdic de llegir un còmic per disfrutar sense excessives complicacions. Es clar que això es més bo de dir que de fer. Moltes vegades s'intenta fer un còmic de pur entreteniment i resulta ser un bodrio. La qüestió es: l'han aconseguit en aquest cas els autors?

Per començar, l'elecció dels personatges es excel·lent. Es a dir, els dolents son dolentissims, de lo milloret de la història de Marvel: Kang, Ultrón i el Hulk del futur. Els dos primers, vilans històrics de la serie dels venjadors i el tercer un personatge excel·lent que podrà donar molt de joc. I els bons? Thor, Ojo de Halcón, Spiderman, Lobezno, el Capitán América, Spider Woman i Iron Man (i, pot ser, el Hombre Maravilla) Mai he acabat que d'entendre que Spiderman sigui un Vengador, ni tampoc Lobezno, ja que es tracte de personatjes de caracter individualista. A més, hi ha una especia de duplicitat innecessària en el cas de Spiderman i Spider Woman. Però, deixant això de banda, està clar que son tots molt interessants. Especialment grata per mi es la recuperació de Ojo de Halcón, un dels millors secundaris de l'univers marvel.

La història es interessant i te deixà amb ganes de saber més (es a dir, de comprar més còmics, d'això es tracte!) Aquest primer episodi es de presentació de personatges i preparació pel futur desenvolupament de la història, i l'objectiu es compleix amb nota. A més, hi ha algunes frases memorables que fan la lectura més agradable i ajuden a definir el caràcter dels personatges. El dibuix de Romita Jr. es especialment adequat en quant a contar la història, es a dir, pàgines clares on el dibuix està en funció de transmetre la història, i moments espectaculars quan es necessari per donar força dramàtica (l'aparició de Kang i la posterior reacció de Thor!)

En el costat negatiu, hi ha moments de certa inexpressivitat en els personatges, potser per un certa desídia per part de Romita Jr. en les vinyetes de transició, que provoquen certa perplexitat per la diferència entre el que es conte i el que es veu. En tot cas, encara que sigui un element per millorar, no impedeix que es pugui disfrutar de la història.

Es tracta per tant de un bon còmic de presentació de la nova serie dels Vengadores que, sense ser excepcional, si que resulta entretengut i te deixa amb ganes de comprar-ne més per sabre com continuarà la, inicialment, interessant història. A més, al final hi ha un article sobre les antigues portades del Vol.1 de Vértice, dibuixades per Enric i per López-Espí, que ajuda a situar-nos dins la molt llarga història dels Vengadores.

Miquel Coll

Rasl volum 1. Jeff Smith.

Astiberri, 2010.

Jeff Smith és sinònim de Bone, sinònim d'obra magnífica per a lectors de 7 a 77 anys, dones i homes, nins i nines.

Bone és molt Bone. I Jeff Smith és molt Jeff Smith.

L'any 2007 vaig tenir la sort d'escoltar a l'autor parlant d'aquesta nova obra, a les fantàstiques Viñetas des de o Atlántico de A Coruña. El repte era realitzar una obra de ciència ficció per al públic adult. Més que per a l'adult, una obra dura i tràgica més coherent amb el realisme adult que amb la inocència infantil.

Hi ho ha aconseguit. Rasl és ciència ficció de la bona, vull dir amb fonament científic, captivadora, sugerent i amb gran intensitat en el ritme i argument.

En vull més!!!

El invierno del dibujante. Guió i dibuix de Paco Roca.

Astiberri, 2010.

Retenint entre les mans El invierno del dibujante, l'amic dibuixant Max expressava,: "Feia temps que no esperava amb ànsia la sortida d'un tebeo per poder llegir-lo!".

Donades les circumstàmcies, aquesta nova obra del Premio Nacional de Còmic 2008 (Arrugas) no podia tenir un millor pròleg. Espontani i sentit.

El invierno del dibujante és com un assaig ficcionat en còmic sobre el primer moviment autoral a Espanya que emprengué l'aventura de la llibertat i del respecte a la seva feina i a la seva obra que l'autoedició podia suposar.

Conti, Peñaroya, Giner, Cifré i Escobar encarnen, com a col·lectiu informal d'autors, una personalitat honesta, lluitadora, emprenedora, apassionada pel seu treball, corporativa, jeràrquicament horitzontal i humana econòmicament.

Els "Cinc" representen l'esperit de lluita del dibuixant espanyol de l'època, present també en els supervivents d'avui. Qualitat, empenta, resistència i amor pel medi enfront de l'actual indústria. L'esperit és el mateix. La indústria ha canviat. En lloc d'abusar de l'autor espanyol, sodomitza el mercat inundant-lo de traduccions.

Paco Roca desplega una obra viva, càlida, sensible, preciosa, cuidada i carinyosa. Elegant en fons i forma, en ritme i musicalitat.

El invierno del dibujante ja és, sense cap mena de dubtes, un dels llibres de l'any.

L'edició que diferencia els capítols amb el color del paper, tot i apagar en certa forma l color del dibuixant, trob que aporta una mena de reforç positiu, subjectiu (i mal de descriure amb paraules) a la narració.

Per a mi, edició cuidada d'Astiberri.

Gora Astiberri!

Enhorabona Paco!

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Sarà Servito, "una puta que llegeix Epicur"?
• Arqueologia del Còmic: La revista Trinca
• LOS VENGADORES nº1, LA EDAD HEROICA
• Rasl
• El invierno del dibujante
• Crepúsculo (versión gráfica)
• Capitán América: Renacimiento
• Daniel Clowes, del paper a la pantalla
• Pesadilla antes de Navidad
• MAUS, rates que es fan estimar

• Fòrum Els morts vivents del Quart Món [5]
• Fòrum Art & Mortimer [6]
• Fòrum 7 a 77 [3]
• Club de Lectura Art & Mortimer [2]
• General [0]
• Club de Lectura Els morts vivents del Quart Món [0]
• Presentació Lectures de 7 a 77 anys [0]
• Club de lectura 7 a 77 [0]
• Galeria 7 a 77 anys [0]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom